divendres, 4 d’abril del 2014

LOMQE vs. ARTÍSTICA

Sóc mestre de música des de fa 14 anys. En principi fer de mestre no era la meva vocació. Sempre havia somiat dedicar-me a l'art. Tampoc no puc dir que m'agradi fer de mestre en la seva totalitat, ja que detest  posar notes, etiquetar un infant amb un nombre,  corregir exàmens estàndards, parlar de TIL, posar-me d'acord si utilitzaran el llapis blau o si corregiran en vermell, corregir proves o fer  estadístiques que només serveixen al Govern per disfressar la realitat,... a mi m'agrada estar amb els nins. M'agrada quan me conten les seves històries, que me facin una rialla, que me diguin quines són les seves preocupacions, m'agrada veure'ls passar-s'ho bé, botar a corda, ballar, cantar cançons. Però no tot és així de preciós. Sovint estem lluitant per fer-nos escoltar, els infants vénen a escola prou nerviosos de casa, el temps ens ametralla per tots costats, fem classes de 20 minuts quan aconseguim fer silenci...; els nins ens estan posant a prova, ja no volen passar per el que hem passat nosaltres, els adults d'ara,  perquè la realitat que els contam que han de viure, o el futur que els han promés no és, ni per un instant, els patrons que estem tan avesats a repetir. Els nins que vénen a les meves classes saben que hi ha dos temes tabú que no podem parlar, ni de ser famós per guanyar molts de doblers, ni tampoc si aquesta activitat aspira a nota. A les meves classes es fa música, es canta, es balla, tocam instruments, cream cançons i ritmes en grup, parlam de sentiments i aprenem junts com podríem gestionar-los, parlam de pau, de solidaritat, d'aprendre a ser persones i de l’important que són per un futur. Parlam d'història, de tradició, de cultura popular, de cultura i art en general, preparam el Nadal, el Sant Antoni i els finals de cursos, ens enfadam i ploram i sobretot riem si la situació ens ho permet. Intentam desxifrar  el que és essencial del que és important. La llengua mai ha estat un problema, ni per xinesos, ni peruans, ni equatorians, ni mexicans, ni bolivians, ni indis, ni ucraïnesos, ni russos, ni àrabs, ni tampoc africans,... no ho és si ets feliç a la terra que t'ha acollit. Tampoc és són un problema els infants amb necessitats educatives o especials com ens volen fer creure, ni tampoc endarrereixen a la resta d’alumnes. Qui és la resta? D'aquesta resposta jo no hi vull formar part. A la meva classe es balla  empenyent cadires de rodes, amb mirades i somriures de complicitat, donant les mans per fer rotllanes, ens ajudam mútuament a afrontar barreres, a no haver-les de saltar, ens fem abraçades i aprenem a ser, senzillament, humans. Jo no vull formar part d'una escola que ens rebutja, que no ens estima i que no confia amb la tasca que duim a terme amb el nostre alumnat. Si no són prous els motius  pels quals crec rotundament que l'Educació Artística NO té res de “maria”, com encara creuen algunes persones, és que m'he errat de feina!
Va per tots els meus companys que, en qualque moment, han deixat de creure que la seva tasca  és important. Ànims, que ens sobren els motius per estar satisfets amb la nostra feina, encara que la LOMCE no ho trobi així.
PS Segons Carlos González a filosofia estudiam a Sòcrates perquè va dir veritats com a temples, va tenir una filosofia de viure i una manera de fer escola envejable. Ensenyam al nostre alumnat la seva doctrina, però per què no l'aplicam? I Sòcrates va creure que la formació en art per als seus deixebles era prou important per formar-se com a sers humans. I Plató, i Aristòtil, i Naranjo i Tonucci...